Sobre el bacallà
Aquest poema, el va publicar a les pàgines de L’Esquella de la Torratxa (3.III.1911) Santiago
Rusiñol amb el pseudònim de
Xarau; el va escriure amb doble intenció: una, explicar les delícies d’un
peix universal i l’altra, la de mofar-se fins el sarcasme d’una
determinada poètica noucentista encarcaradament arbitrària.
 |
| Imatge d'Internet |
Al
bacallà
Oda
clàssica
(Santiago
Rusiñol, 1911)
Peix
auster! Peix ideal! Peix noucentista!
En
el pòrtic mateix de la Quaresma
et
saluda un gourmet i un humanista
que
admira el bé que fas perquè el fas d’esma.
Oh
Mut! Oh Bacallà!… Per tu les glòries
de
totes les victòries!
No
hi ha pas, ni en la Flora ni en la Fauna
tall
comparable, en exquisida essència,
a
un morro ben molsut en una llauna
amb
aquell suquet ros picat d’ardència
o
a una penca bullida
amb
all i julivert ben amanida.
Jo
t’endreço el perfum de mes estrofes
perquè,
per mi, ets més bo que les pessetes;
que
amb coliflor, amb patates amb mongetes,
amb
pèsols amb cigrons o amb escarxofes,
amb
tot cases tant bé i tens tal substància
que
no pot mesurar-se ta importància.
Tu
ets excel.lent de totes les maneres:
esqueixat,
i fregit, i a la cassola
i
en ma taula frugal tu sol imperes
amb
l’esplendent auriola
dels
plats millors de les millors cuineres.
Quan
a punt de menjar-te el crostó em llesco,
corprès
d’admiració em dic de vegades:
¿Què
foren sense tu el clàssic romesco,
les
sòbries esqueixades,
que
són ànima i cos de les fontades?…
Ningú,
ningú diria
els
mil gustos que tens, tots saborosos,
quan
te veiem allà a la Boqueria
entre
barrils de grogues arengades
mostrant
tes llenques i tos talls carnosos,
quan
en remull te posen
les
nimfes del mercat arremangades…
Havent-hi
bacallà i bacallaneres
no
és tan trista la vida com suposen
les
fames mentideres
de
filòsofs il.lustres,
dels
Schopenhauers, Kants i Zaratustres.
¡Glòria
al peix inactual, al peix que es troba
en
les aigües d’Islàndia i Terranova,
i,
pescat i salat, emprèn el viatge
cap
a tots els racons del gran formatge!
Tu
sustentes igual el ric que el pobre
tu
ets l’amic del senyor i del manobre,
i,
ara a la viscaína
ara
a tall de Provença
no
hi ha menú de taula de gent fina
que
no s’honori amb ta virtut immensa.
El
llagostí, el llenguado, el salmó, el nero,
¿què
són al teu costat, si bé es compara?
Un
menjar presumit, vianda cara,
peixet
“papa-dinero”.
El
glosador, oh Bacallà, et venera,
que
és part d’Humanitat, i considera:
¡que
en seria de nyicris i pipioli,
si
el teu fetge gloriós no ens donés l’oli
que
ens reconstitueix i ens assegura
la
nostra miserable carnadura!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada