Poemes sobre els Reis de l'Orient

(Dinar del dia dels Reis)

Quatre poemes de quatre poetes catalans de diferents èpoques: Salvat-Papasseit , Salvador Espriu, Josep Sebastià Pons i Carles Riba.

*Salvat-Papasseit

Els tres reis de l'orient

Mai no he sabut sencera la més bella cançó:

una pluja d'estrelles

només l'estrella rua que

en sortir cau al mar

un vaixell se l'emporta

amarrada a la proa

i serveix de fanal

a uns corsaris d'avui si l'ocasió fa el lladre

i un anglès qui era al Caire

just arribat a temps

per a que li merquessin

i l'estrella es fongués enyorada

en el piltre de la seva butxaca

M'entorno al divagar:

Tres soldadets dels reis - baioneta calada

i cadascú en el ros un gallaret taronja,

qui diria que als tres els tinc d'ahir vesprada

tancats en el rebost per fer-los vida flonja.

---------------

*Salvador Espriu 

(Les cançons d'Ariadna )

Els tres Reis d'Orient

(Personatges de cartró, 

d’una vella comèdia infantil.)


Tres que van sempre plegats,


mirant estrelles del cel,


per camins de vent i sorra.


Arriben davant un nen


ben igual al teu o a un altre.


En bolquers molt endreçats,


plora als braços de la mare.


També veuen una mula,


un bou ajaçat al sol


(enorme repòs del bou!)


i un home que pica claus


assegut en un escó,


amb gran aire de fatiga


i de no saber què passa.



―Ofrenem or, mirra, encens,


quasi un plus de vida cara.


Preneu-ne la voluntat,


dispenseu que sigui magra:


als arxius sacerdotals


no hi ha precedents legals.


Déu mantingui la salut


i no augmenti la mainada.


El viatge ja enllestit,


baró de florida vara,


acompanya’ns al cancell


i dóna’ns almenys les gràcies.



Els jerarques van tranquils,


per la calma de la tarda.

*Josep Sebastià Pons

Tres reis d'orient 

Tres reis d'Orient - tres reis caminaven, la corona d'or - de lliri la barba, el mantell brodat - d'ocells i de branques. Diuen que han vingut - de la serralada, i jo no ho crec - que la gent s'enganya. Ben embolicats - dins una nevada, del cimal del cel - han fet la baixada amb un sarronet - d'esteles de plata. Tres reis d'Orient - tres reis caminaven, la corona d'or - de lliri la barba. Passen bandolers - bandolers d'Espanya, portant ganivets - d'un pam a la faixa. Maten els tres reis - amb una rialla. Voreta el camí - els tres reis finaven, la corona d'or - de lliri la barba. I els grans bandolers - allavors s'esglaien, que del sarronet - esteles de plata fent molta claror - cap al cel pujaven, i que allà allà - dins la volta blava, tres reis d'Orient - tres reis caminaven.

*Carles Riba

Els tres Reis d'Orient  

(Fragments)

(Esbós de tres oratoris)

[vv. 1-8]

Dormen tots tres sota una sola capa;

han menjat, han begut,

de savi cor beatament rigut

amb camellers i pòtols al taulell de l’etapa.

Per cada nit, inconfortable pont,

passen cap a un nou dia amb reial paciència;

un poc de llur closa ciència

cau dins el temps obscur que corre sota el son. [...]

[vv. 20-31]

Fan via els tres; sol, però, cadascun

amb imatges humanes que brusques obsedeixen

des dels anys exhaurits i dolçament cedeixen...

La terra és broixa al llarg del riu profund.

Els camellers rondinen

i els secretaris abominen

de no saber tanta esperança on va.

Déu, però, en cada instant, és un pur començar.

I ho aprèn qui recorda

camí de la naixença, no del cansat futur;

quan no mou els records un malmirrós conjur,

sinó un sentit que estel i pas acorda. [...]

[vv. 50-90]

Fins que ja ve garriga

i oliverars polsosos i alguna torre antiga

coronant, fosca, un poblet i un tossal.

La línia de les neus queda lluny, fantasmal.

I més enllà de l’altre horitzó deu haver-hi

ja el mar vivent, per l’aire més lleuger que hi ha aquí.

Esperen trobar gent d’imperi,

informada i oberta; però no és així;

ans són ells el misteri,

que han travessat deserts per adorar un nadó

fill de Rei i alliberador

—i qui, guiat, el cerca ¿no el troba quan arriba?

Molts es torben; alguns riuen per sota el nas;

ja un secretari anota, reforçant la cursiva,

que el viatge ha estat un fracàs.

I en la nit del suburbi lladrucós, mentre folga

per les tavernes i els bordells

la tropa del seguici, ells,

els tres, hagut consell de la capa que els colga,

entenen que és de llei

que sobre un Fill de Rei a tres reis sigui el rei

qui procuri notícia.

I els la servirà el rei, amb un tan ric suport

de profetal report,

que no hi veuran malícia.

L’última tarda és prima i sense sol. L’estel

s’hi trasllueix, ja quasi sense cel

per declinar. Els tres formen la caravana:

han menjat, han begut,

a la taula reial cortesament rigut.

El camp se’ls dóna obert a dolça mida humana.

Fan cap, ja de vespre, al poblet.

L’estel s’atura al cim d’una casa —la casa:

entre el camp i un carreró estret,

la designa el quiet fulgor de l’alta brasa.

Al costat de la casa, sota l’esclat de brots

d’una grassa figuera, hi ha un pou, amb una dona

que treu aigua i que els mira d’un sol cop d’ull a tots,

acollint amb un pur llenguatge que no sona.

I entra dins, sense pressa, i en surt portant el Fill

i s’asseu al llindar. Que tot ha estat senzill! [...]

[vv. 114-144]

I vénen infants de les portes:

surten un a un i a borbolls,

però no com a folls,

sinó discretament; i per les sendes tortes

del camp en pugen més; i també les ciutats

n’envien, i els altres països;

i del fons nu dels temps encara no comptats

se’ls n’ajunten, amb rostres per endavant precisos:

descalços o abillats

com prínceps de pintura;

n’hi ha de blancs, de llors; d’adrets i iguals

i d’encongits per la gepa futura;

de grocs per fam i d’altres lluents com animals

que es crien per l’ensunya;

hi ha els de Judea i els de tot el món,

i en un angle, amb llur bell parlar, els de Catalunya.

Tots els infants en cercle immens hi són,

com infantats de nou per la Mare infantina,

tots voltant el tresor

per compartir-lo amb el Fill, que s’inclina

sobre els perfums i les pedres i l’or.

I l’infant d’ulls bonics que vaig ser, també hi era;

i em recordo de tot:

com vaig tastar, com tots, curiós pres pel mot,

la mirra, amarga amb aroma estrangera.

I tinc, ben enfonyada, però he perdut la clau,

una turquesa dura, única pel seu blau;

i un robí, talment una espurna

de sang divina; i ara que em faig vell,

mai no me’l miro, roig sobre el desat anell,

que no hi vessi una lenta llàgrima taciturna.

------------------------