Patates viudes
Potser un dels defectes d'aquest blog és que l'utilitz moltes vegades per fer memòria dels meus familiars que ja no hi són perquè, fent-ho, pas molt de gust.
És el cas d'aquestes patates viudes.
Forma part d'una sèrie de plats que ma mare cuinava especialment per a mon pare. Ell, que era un poc perepunyetes amb el menjar, tenia predilecció, així i tot, per una sèrie de plats de cuina senzilla, pagesa i humil.
A l'hora de fer-les, encara que crec cert que avui en dia no en mengen a gaires cases, m'ha sorprès trobar-les a receptaris més o menys antics i a blogs moderns. Els ingredients que les acompanyen varien però la base és la mateixa.
Fins i tot a un blog d'Escriptura creativa hi ha una narració a partir d'aquesta recepta tan simple en què una néta i una àvia parlen de les patates vídues:
Patates vídues, Montserrat Fortuny
Fragment:
(...)
És el cas d'aquestes patates viudes.
Forma part d'una sèrie de plats que ma mare cuinava especialment per a mon pare. Ell, que era un poc perepunyetes amb el menjar, tenia predilecció, així i tot, per una sèrie de plats de cuina senzilla, pagesa i humil.
I això és que tant els seus orígens més immediats com els de ma mare, que els cuinava, per desgràcia, no eren pagesos. Els seus pares i padrins meus havien estat picapedrers, mestressa de casa i comare. Els materns, a més, amb una estada important a L'Havana i a Haití que els havia modernitzat els costums.
Això sí. Com gairebé tothom varen conèixer de ben prop la cuina de postguerra: senzilla, econòmica i amb la imaginació gustosa, com aquestes patates viudes que també em varen agradar a mi i sobretot als meus fills que hi mullaven el pa fins que s'acabava el suc.
Això sí. Com gairebé tothom varen conèixer de ben prop la cuina de postguerra: senzilla, econòmica i amb la imaginació gustosa, com aquestes patates viudes que també em varen agradar a mi i sobretot als meus fills que hi mullaven el pa fins que s'acabava el suc.
A l'hora de fer-les, encara que crec cert que avui en dia no en mengen a gaires cases, m'ha sorprès trobar-les a receptaris més o menys antics i a blogs moderns. Els ingredients que les acompanyen varien però la base és la mateixa.
Fins i tot a un blog d'Escriptura creativa hi ha una narració a partir d'aquesta recepta tan simple en què una néta i una àvia parlen de les patates vídues:
Patates vídues, Montserrat Fortuny
Fragment:
(...)
“Per
què se’n diuen patates vídues, àvia?” “ Perquè
no s’hi posa ni carn, ni cansalada, ni res”.
“Vostè
també és vídua, oi?” “Si, nena, però això no té res a veure
amb les patates…! Vaja amb la criatura”, sento que murmura i ja
no goso preguntar-li res més. “Sabràs fer-ho tu sola un altre
dia?” “I tant que sí!”, corro a respondre-li i, molt contenta
altra vegada, diu que tornarà demà.
He d’esperar que vinguin
els pares per a començar a dinar i se’m fa difícil, amb aquella
aparença tan bona i amb l’oloreta que hi canten els àngels…! I
si n’agafés un trosset ben petit? Oooohh! I quin gust tan bo! Si
n’haguéssim tingut allà, al poble…
Demà, que m’ensenyarà
a fer…? (...)
La podeu llegir completa en aquest enllaç:
La podeu llegir completa en aquest enllaç:
La recepta
Ingredients:
Una ceba
Dues tomàtigues de ramellet
Vuit patates mitjanceres
Julivert per a una picada
Un all
Oli d'oliva
Sal i pebre
Una fulla de llorer
Un tassó de brou de carn (o aigua)
Procediment:
La nostra recepta d'avui és per a dues persones per tant hi he posat la meitat de cada ingredient.
Pelam les patates i les tallam en cantons de mida mitjancera. Preparam la resta d'ingredients.
Començam amb un sofregit clàssic en una cassola en què després acabam de coure el plat. En un poc d'oli sofregim en primer lloc la ceba i l'all capolats i a continuació la tomàtiga també capolada.
En ser mig cuit el sofregit hi posam les patates i les feim coure una estona. Ho salpebram.
Hi afegim el brou i el llorer i esperam que acabin de ser cuites les patates.
Finalment hi abocam una picada de julivert.
Ho remenam amb esment de no desfer les patates i ho servim.
També les podem deixar una estona en repòs. Serà més bo.
Segurament a l'antiga devia consistir en el plat principal.
Actualment pot ser un primer plat, un sopar... en qualsevol cas és un menjar senzill i molt bo.
Un tassó de brou de carn (o aigua)
Procediment:
La nostra recepta d'avui és per a dues persones per tant hi he posat la meitat de cada ingredient.
Pelam les patates i les tallam en cantons de mida mitjancera. Preparam la resta d'ingredients.
Començam amb un sofregit clàssic en una cassola en què després acabam de coure el plat. En un poc d'oli sofregim en primer lloc la ceba i l'all capolats i a continuació la tomàtiga també capolada.
En ser mig cuit el sofregit hi posam les patates i les feim coure una estona. Ho salpebram.
Hi afegim el brou i el llorer i esperam que acabin de ser cuites les patates.
Finalment hi abocam una picada de julivert.
Ho remenam amb esment de no desfer les patates i ho servim.
També les podem deixar una estona en repòs. Serà més bo.
Segurament a l'antiga devia consistir en el plat principal.
Actualment pot ser un primer plat, un sopar... en qualsevol cas és un menjar senzill i molt bo.

Comentaris
Publica un comentari a l'entrada