Pollastre rostit a la cassola (Rostit humit)

Fa uns anys, quan viatjàvem a l´hivern, vàrem visitar el Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, a Tarragona.

És de l'ordre del Císter i fou fundat l'any 1150. És patrimoni de la humanitat i constitueix un conjunt arquitectònic i cultural digne de dedicar-hi un viatge.

Després de la visita a la qual pertanyen aquestes fotos passàrem per la botiga de costum i hi vàrem comprar un llibre de Jaume Fàbrega, gastrònom que he citat en altres ocasions, dedicat a la cuina dels monestirs on a més d'una introducció interessant trobam tota una sèrie de receptes de la cuina monàstica amb moltes referències a la cuina antiga mallorquina. 

Hi hem trobat alguns plats que per diferents motius ens han atret. L'autor en permet adaptacions a la cuina moderna.

Aquest pollastre rostit a la cassola ens recorda el  rostit humit de les nostres padrines, fet als fogons i no al forn, que no hem arribat a fer mai.  Avui sí i l'hem adaptat al nostre gust.

LA RECEPTA

Ingredients:

Mig pollastre (en quatre trossos i sense pell)

Dues tomàtigues de ramellet

Mitja cabeça d'alls

Una ceba 

Oli i  saïm (una cullerada  de cada)(*)

Sal, pebre

Una copa de conyac (o vi ranci)

Un quart de litre de brou (de carn o de verdura)per humitejar-lo si és necessari

(*Hem utilitzat una cullerada de saïm de caldera que havíem adquirit de les darreres matances. Pots ser saïm blanc. Si el volem fer més saludable podem utilitzar només oli d'oliva)

A la recepta original  hi apareix un tros de canó de canyella. A nosaltres no ens hi agrada i no n'hi hem posat. A la cuina antiga  però és un ingredient molt freqüent.

Procediment:

Netejam el mig pollastre que tenim sense pell i fet quatre trossos. El salpebram.

Pelam la ceba i en feim trossos.

Rentam les tomàtigues i en llevam els capolls.

En una cassola o greixonera en què els trossos de pollastre  hi càpiguen sense sobreposar-se, posam oli i un poc de saïm suficient per sofregir-lo. 

Feim agafar un bon color al pollastre i tot seguit hi abocam el conyac. 

El remenam i hi posam els alls sencers, els trossos de ceba i les tomàtigues senceres i sense pelar. Ho salpebram un poc més.

Ho deixam coure  tapat i a poc foc durant una hora com a mínim. 

Si durant la cocció trobam que ho necessita podem humitejar-lo amb un poc de brou. En el nostre cas no ha estat necessari: la ceba, la tomàtiga i la carn ja deixen anar el líquid suficient. 

Havent consultat, com altres vegades, un llibret vell i antic La cuyna mallorquina, Felanitx 1925, trobam el rostit humit amb més o menys les mateixes indicacions. En aquesta recepta hi ha dos advertiments que ens criden l'atenció:

S'aconsella de posar damunt la cassola un plat amb aigua i tapat amb paper d'estrassa. Suposam que es tracta d'una cassola sense tapadora. El brou que a la nostra recepta pot servir per humitejar el rostit substitueix aquest procediment que hem utilitzat en alguns altres ofegats.

Ens diu que aquest rostit és propi de cuinar-lo amb la marmita perquè quedi molt fluix. Una marmita és una olla de metall.

Justament tenim una olla de fusa - ferro fos- que deu ser allò més semblant a la marmita suggerida al llibre. És en aquesta olla que hi hem fet el rostit.

Un dels acompanyaments propis d'aquest plat segons l'autor és l'escarola, per a nosaltres l'endívia. Com que ens agrada i en tenim en aquesta temporada en trempam un plat.

Per acabar he de dir que no record si n'havia menjat mai però ens hem trobat amb una sorpresa: tant el gust com la tendresa de la carn han estat molt millors del que m'esperava i diferents del rostit al forn. Per afegitó la millor garantia ha estat el comentari d'en Tomeu a qui  ha recordat molt el rostit humit de la seva padrina Massutí.